Si m’enamoro de tu mentre dorms, t’oblido si et despertes. Que si els colors poden mutar i valorar-se, jo desapareixo i desitjo, per enamorar-me de paraules que dormen i idees que no tinc, per ser un ésser dòcil i malvat, intractable i plàcid, una paraula, també, per ser paraula però mai un mot, donar sentit al que no en té per restar-ne dels conceptes, i tornar boig tornar-me boig. Lleugerament àgil i considenrant els passos, abandonant les voltes i malversant les pors. Ingerint pols i liquids aspres, com les escorces o, com de vidre, el paper. El paper de vidre. Vidre que no hi és i a través del qual no s’hi veu res, tan transparent que s’hi ofeguen els cossos i pot morir-hi la llum, per destrossar-se a sí mateixa i convertir-se en pols, pols que ingereixo i m’enfosqueix, o m’il·lumina, que esdevé calor o aires freds, tallants i apatics com el vidre, i fundadors de quinze pors, que lluiten contra una sola joia. La joia més feble dels desitjos intensos, de les formes boniques i dels barrancs més profunds, de la descomposició dels cossos i el néixer de les branques, els fruits petits i invisibles i les olors impertorvables, les mentides greixoses i els discursos nefastos. La formació del temps i la seva inconsciència, líders antics o somiadors del fàstic, fàstics reals i provocadors del plaer. Plaer fictici i llàgrima d’altres. Silenci cridaner, com quan oblides com moure’t. Si és que pots oblidar com moure’t.