És ara, quan alguna cosa que em rebrega l’estómac m’obstrueix i em pertorba. Caic i torno a asseure’m en els mateixos usos, les mateixes paraules, hàbits i costums, que es manifesten canviants i evolutius, però que, per contra, són sempre exactes. Un viatge llarg i intens que m’aporti calma em suggereix tensió, i la tensió em transporta a aconseguir la calma que, com tot allò que és visible i el que no, el seu funcionament és cíclic, i circular; del caos, a la calma, i de la calma al caos, per esdevenir calma. I repeteixo: calma. Calma. Perquè m’enorgulleixo de repetir, cansar i explotar l’ús d’una sola paraula, i que sigui incorrecta i inadecuada, que soni massa vegades i quedi fora de lloc, si cal, perquè és aquesta la paraula que busco, i no pas qualsevol dels seus sinònims. Calma. La calma que m’aporta agafar-te les mans quan menys hauria pensat fer-ho, i notar el teus cabells humits al meu clatell, sentir-me esclau de la teva voluntat fins i tot quan no vull ser-ho, i sentir-me ple, tranquil, i plàcid. Calma. I rebentar altra vegada, com sempre quan no tinc res més a fer o què dir, a rebentar a pedrades allò que em molesta i fer-ho sagnar i veure com tu i tot jo som un si volem ser-ho, per derruir els mals canviants i estàtics destrossar-los, polveritzar-los, assassinarlos a tots, un per un i de la forma més vil, i tot seguit crear en la seva més pura forma, la seva imatge i el reflex més nítid, perfecte i increïble, palpable, tant com abstracte i il·lògic, la calma. Calma que és sinònim de paralització i d’hiperactivitat; calma, però, que els contradiu alhora. Calma.