Banda sonora del text:  Recurring - Bonobo

Estic escribint merda, per no dir que no escric res i que m’hi fixo massa. Tot el que feia en els meus moments més intensos ara és adob del no res, de les incerteses i dels dubtes, ara fertilitza la rabia i el fàstic. Vull tornar a utilitzar els versos com si no utilitzés res en concret, és la paraula la que brota i cau ella sola, sense pensar res del que escriu ni del que explica, brota i s’escapa entre les escletxes del temps, un temps que no és mesurable ni tangible, que no s’escolta ni a ell mateix i que s’esborra del present per crear imatges de futur, i records de passats. Passats grisos i imatges trencades, nevuloses d’emocions tacades d’enyor fals o fictici, fals i fictici? Els controns de les espores que m’envolten em fan pessigolles i crec que torno a ser jo. Però no, em perdo en l’obsessió per la llògica, per trobar camins traçats i ben entesos. M’atreviré a declarar que m’interessa ben poc la llògica (mentida?), que em fa fàstic i que em tormenta, però que només busco la llògica. Que la mística ja no hi és, ha marxat i diu que no vol tornar-me a veure. Diu que no sap res de mi i que jo no sóc ningú, que desapareix i que s’emporta amb ella les meves idees, les meves passions, i les meves emocions.

   M’encantaria plorar per agafar les llagrimes i deformar-les, donar forma al patiment i retorçar-lo, riure desesperadament en veure com mor de pena i de dolor. Quin dolor més intens, però tant agradable. Tant agradable que em provocaria enveja veure’l; veure un dolor tant intens i perfecte, no com els meus, falsos dolors interpretats, buscant raons i explicacions, dolors absurds i invisibles, dolors que no fan mal però que em destrossen i que no em deixen dormir. Que no dormo, no puc dormir, i penso en les paraules que no broten, paraules que es retorcen si les evoco però no volen sortir, no volen manifestar-se ni deixar-se veure, no surten i no tenen intenció de fer-ho, però jo estic retocant el que escric i això és il·legal! La il·legalitat és una de les estafes més mal compreses dels nostres temps. L’absurd més absurd dels absurds, igual que l’argumentació partint de la llògica; la llògica es una coixí patètic de la moral que ens destrossa els ossos, que ens els rebenta com si fóssin de vidre, vidre translúcid i fràgil. Fràgil com les paraules que no broten ja de mi, que desapareixen i que no em deixen dormir. No, sóc, paraules, no sóc música, penso com a roure, i decideixo banyar-me en el fang, ensabonar-me amb la seva sorra i sobornar la sal, beure-me’n la sang, sang de les hores que es passejen per aquest bassal que podria ser llac, mar o gota. Bassal de fang abstracte i de paraules líquides, músiques que es podreixen i que podreixen, altra vegada, com jo, que es podreixen i que podreixen les olors i els tactes, tactes absurds i olors massa fortes, sons que no escolto, sons que em destrossen les orelles però que no sóc capaç de sentir, com la pols dels desitjos més foscos que mesclats amb aire generen fang, altra vegada, fang en el que jo voldré banyar-me i refregar-me, embrutar-me i destrossar-hi les pudors, els pudors, destrossar-los i abraçarlos, petonejar-los i acaronar-los, deixar-los que s’envagin i perdre’ls de vista per poder enyorar-los i buscar-los, per trobar-los, per tornar a deixar-los i tornar a enyorar-los. Sentir-los, tenir-los, i odiar-los. Fer-me fàstic a mi i als altres i apareixer net, despullat dels fàstics, amic dels fàstics. Companyies foranes i desagradables. Companyies clares i agradables. Com els ossos de vidre, vidre translúcid, i la seva llum plàcida.