Banda sonora del text:  Recurring - Bonobo

Estic escribint merda, per no dir que no escric res i que m’hi fixo massa. Tot el que feia en els meus moments més intensos ara és adob del no res, de les incerteses i dels dubtes, ara fertilitza la rabia i el fàstic. Vull tornar a utilitzar els versos com si no utilitzés res en concret, és la paraula la que brota i cau ella sola, sense pensar res del que escriu ni del que explica, brota i s’escapa entre les escletxes del temps, un temps que no és mesurable ni tangible, que no s’escolta ni a ell mateix i que s’esborra del present per crear imatges de futur, i records de passats. Passats grisos i imatges trencades, nevuloses d’emocions tacades d’enyor fals o fictici, fals i fictici? Els controns de les espores que m’envolten em fan pessigolles i crec que torno a ser jo. Però no, em perdo en l’obsessió per la llògica, per trobar camins traçats i ben entesos. M’atreviré a declarar que m’interessa ben poc la llògica (mentida?), que em fa fàstic i que em tormenta, però que només busco la llògica. Que la mística ja no hi és, ha marxat i diu que no vol tornar-me a veure. Diu que no sap res de mi i que jo no sóc ningú, que desapareix i que s’emporta amb ella les meves idees, les meves passions, i les meves emocions.

   M’encantaria plorar per agafar les llagrimes i deformar-les, donar forma al patiment i retorçar-lo, riure desesperadament en veure com mor de pena i de dolor. Quin dolor més intens, però tant agradable. Tant agradable que em provocaria enveja veure’l; veure un dolor tant intens i perfecte, no com els meus, falsos dolors interpretats, buscant raons i explicacions, dolors absurds i invisibles, dolors que no fan mal però que em destrossen i que no em deixen dormir. Que no dormo, no puc dormir, i penso en les paraules que no broten, paraules que es retorcen si les evoco però no volen sortir, no volen manifestar-se ni deixar-se veure, no surten i no tenen intenció de fer-ho, però jo estic retocant el que escric i això és il·legal! La il·legalitat és una de les estafes més mal compreses dels nostres temps. L’absurd més absurd dels absurds, igual que l’argumentació partint de la llògica; la llògica es una coixí patètic de la moral que ens destrossa els ossos, que ens els rebenta com si fóssin de vidre, vidre translúcid i fràgil. Fràgil com les paraules que no broten ja de mi, que desapareixen i que no em deixen dormir. No, sóc, paraules, no sóc música, penso com a roure, i decideixo banyar-me en el fang, ensabonar-me amb la seva sorra i sobornar la sal, beure-me’n la sang, sang de les hores que es passejen per aquest bassal que podria ser llac, mar o gota. Bassal de fang abstracte i de paraules líquides, músiques que es podreixen i que podreixen, altra vegada, com jo, que es podreixen i que podreixen les olors i els tactes, tactes absurds i olors massa fortes, sons que no escolto, sons que em destrossen les orelles però que no sóc capaç de sentir, com la pols dels desitjos més foscos que mesclats amb aire generen fang, altra vegada, fang en el que jo voldré banyar-me i refregar-me, embrutar-me i destrossar-hi les pudors, els pudors, destrossar-los i abraçarlos, petonejar-los i acaronar-los, deixar-los que s’envagin i perdre’ls de vista per poder enyorar-los i buscar-los, per trobar-los, per tornar a deixar-los i tornar a enyorar-los. Sentir-los, tenir-los, i odiar-los. Fer-me fàstic a mi i als altres i apareixer net, despullat dels fàstics, amic dels fàstics. Companyies foranes i desagradables. Companyies clares i agradables. Com els ossos de vidre, vidre translúcid, i la seva llum plàcida.

Si m’enamoro de tu mentre dorms, t’oblido si et despertes. Que si els colors poden mutar i valorar-se, jo desapareixo i desitjo, per enamorar-me de paraules que dormen i idees que no tinc, per ser un ésser dòcil i malvat, intractable i plàcid, una paraula, també, per ser paraula però mai un mot, donar sentit al que no en té per restar-ne dels conceptes, i tornar boig tornar-me boig. Lleugerament àgil i considenrant els passos, abandonant les voltes i malversant les pors. Ingerint pols i liquids aspres, com les escorces o, com de vidre, el paper. El paper de vidre. Vidre que no hi és i a través del qual no s’hi veu res, tan transparent que s’hi ofeguen els cossos i pot morir-hi la llum, per destrossar-se a sí mateixa i convertir-se en pols, pols que ingereixo i m’enfosqueix, o m’il·lumina, que esdevé calor o aires freds, tallants i apatics com el vidre, i fundadors de quinze pors, que lluiten contra una sola joia. La joia més feble dels desitjos intensos, de les formes boniques i dels barrancs més profunds, de la descomposició dels cossos i el néixer de les branques, els fruits petits i invisibles i les olors impertorvables, les mentides greixoses i els discursos nefastos. La formació del temps i la seva inconsciència, líders antics o somiadors del fàstic, fàstics reals i provocadors del plaer. Plaer fictici i llàgrima d’altres. Silenci cridaner, com quan oblides com moure’t. Si és que pots oblidar com moure’t.

Estic cansat de mirar fixament un objecte durant hores. Hores i hores i no n’he extret cap sensació. O moltes alhora. Tots els sorolls em resulten útils i les tendreses em fan por. Tinc tantes ganes de parlar que no puc suportar la pressió, les pressions. Els dubtes i totes les raons. Em fan por les llums i com frega la fusta amb el plàstic. Em fan por les paraules i les presentacions. La pluja i les decepcions. La música i les il·lusions.

És ara, quan alguna cosa que em rebrega l’estómac m’obstrueix i em pertorba. Caic i torno a asseure’m en els mateixos usos, les mateixes paraules, hàbits i costums, que es manifesten canviants i evolutius, però que, per contra, són sempre exactes. Un viatge llarg i intens que m’aporti calma em suggereix tensió, i la tensió em transporta a aconseguir la calma que, com tot allò que és visible i el que no, el seu funcionament és cíclic, i circular; del caos, a la calma, i de la calma al caos, per esdevenir calma. I repeteixo: calma. Calma. Perquè m’enorgulleixo de repetir, cansar i explotar l’ús d’una sola paraula, i que sigui incorrecta i inadecuada, que soni massa vegades i quedi fora de lloc, si cal, perquè és aquesta la paraula que busco, i no pas qualsevol dels seus sinònims. Calma. La calma que m’aporta agafar-te les mans quan menys hauria pensat fer-ho, i notar el teus cabells humits al meu clatell, sentir-me esclau de la teva voluntat fins i tot quan no vull ser-ho, i sentir-me ple, tranquil, i plàcid. Calma. I rebentar altra vegada, com sempre quan no tinc res més a fer o què dir, a rebentar a pedrades allò que em molesta i fer-ho sagnar i veure com tu i tot jo som un si volem ser-ho, per derruir els mals canviants i estàtics destrossar-los, polveritzar-los, assassinarlos a tots, un per un i de la forma més vil, i tot seguit crear en la seva més pura forma, la seva imatge i el reflex més nítid, perfecte i increïble, palpable, tant com abstracte i il·lògic, la calma. Calma que és sinònim de paralització i d’hiperactivitat; calma, però, que els contradiu alhora. Calma.